VIATGE AL PIEMONT – TORI. 20-27 juny 2023

Una visió parcial i incompleta del viatge.

Escribe: Ismael Pons

Dimarts, dia 20

A les 7,45 comença a poc a poc a reunir-se el Grup del Viatge a l’Aeroport de Manises. La majoria són cares conegudes i amistats fetes al llarg del temps. Repartiment de Bitllets personals i primeres recomanacions. Facturació de maletes, controls i accés a l’avió de la companya Ryaner. Després d’alguna becadeta, a les 10,45 arribem a Bèrgam. L’autobús ens porta a Como. Breu presentació dels Guies Nicole i Pedro i primeres indicacions del que anem a fer en el dia.

Iniciem la visita a aquesta ciutat que voreja el “Llac Menor” amb una Guia que entre el calor, el poc temps de que es disposava i algunes dificultats en la comunicació foren poques les explicacions que ens arribaven. El grup estava més atent a trobar el millor lloc i moment per traure els seus entrepans i poder dinar que a les complides històries de la Ciutat, de les virtuts artístiques de la porta de la Basílica de Sant Fidel i de la Catedral, totes fetes en el carrer. Un quiosc al costat de la plaça de la Catedral ens abasteix d’aigua freda i la majoria ho aprofita per a menjar els entrepans entre les explicacions. Disposem d’uns 20 minuts de repòs i de seguida a fer cua per pujar al vaixell que en portaria a Bellagio. Tenim molta sensació de calor. Al vaixell disposem del pis de coberta i la “bodega” per asseure’s. Els que aconseguiren el primer, pogueren desfruitar de les meravelloses vistes a les voreres del Llac, però la resta del grup no pogué a causa de la brutícia en els vidres del recinte inferior.

En Bellagio passarem un poc més de dues hores. Molts pegarem una volteta a la vora del Llac observant, fent fotos o prenent algun gelat per combatre la molta calor. Alguns pujaren a la part més alta per veure les precioses panoràmiques o feren compres de quadres amb paisatges locals. Pujada de nou al mateix vaixell per tornar. Ja dalt, i iniciat la marxa, s’encén l’alarma al grup: cinc persones del grup s’havien quedat a terra i no es podia fer res per recuperar-les en el mateix vaixell.

Segons ens contaren passaren uns moments de força preocupació, nervis, i desconcert. Davant la situació calia fer front, buscar d’alternatives que anaven a poc a poc descobrint i, malgrat tot, aconseguint, no sense dificultats, per poder tornar. Per a més complicació, el gran grup no podia esperar en Como per raó de tindre acordat l’hora d’entrada i de sopar en l’hotel Splendid tocant al Gran Llac, prop de Baveno. Teníem més d’una hora d’autobúsper arribar a les 20,30. Així que, aquestes persones hagueren de buscar-se, a partir d’algunes orientacions fetes per Nicole i el conductor, l’alternativa d’un taxi per reunir-se amb nosaltres.

Lenta distribució de les habitacions. Pujada a les respectives dependències i poc després concentració al menjador. Les taules són grans, deu per taula i resulta difícil mantindre conversa si no és amb els dels costats. Anem comentant coses del dia, certa preocupació per les persones que estaven de camí o l’habitacio que ens havia tocat. L’ambient del grup és agradable. El menú del sopar oferia dos plats principals a elegir: “canelloni o risotto al dente”. Els que demanen el primer estaven més o menys satisfets, però els del segon no se’l poden menjar per estar l’arròs massa cru. Comentant tot açò, anem acabant i comencem a retirar-nos, uns peguen una volteta pels voltants, però la majoria anem a les corresponents habitacions. Confiem que els i les companyes arriben bé.

Dimecres, 21

El desdejuni variat i complet, molt bé. Les persones que vingueren més tard ens conten part de la seua experiència i les dificultats que passaren per trobar vaixell de tornada i taxi per vindre a l’hotel. Ens comenten que alguns passaren dificultats per no disposar en eixe moment de documentació i, a més, disposaven de poca d’informació per poder respondre a les dificultats. Arribaren al voltant de les 10,30. Soparen bé, amb entrepans que els havien preparat. Algunes ferides queden en l’ambient.

Ja en l’autobús per anar a l’embarcament, Pedro fa un comentari qualificant ahir com de “dia nefasti”, fa referència a Ulisses i el beuratge màgic. Ens invita a evitar possibles temptacions i poder arribar tots a Ítaca. Una Llanxa ens porta a l’Illa Bella, al bell mig del Llac Major, la més bonica de les illes Borromees. Quina diferència amb el vaixell d’ahir que alguns qualifiquen de molt deficient. Visitem les dues plantes del palau barroc, el saló de ball, la galeria Berthier que a criteri d’alguns està un pèl sobrecarregat de quadres i el Gebelin-saal amb preciosos tapissos. També, les distintes terrasses del gran jardí a diferents nivells en el que destaca la del “Teatre Massimo”. Algú, en pla humor, fa una associació i comenta que hi ha una “excel·lent falla” en aquesta terrassa. Com es mati i bona temperatura, el grup desfruita dels arbres i plantes barrocament col·locats i de les panoràmiques fent les respectives fotos de record.

Passem a l’illa Pescatore que és la més menuda, però amb habitants que aprofiten la nostra visita per a oferir-nos productes turístics mentre passegem. Dinar a la 13,30 en el Restaurant Beldevere. Menú de pasta i de carn amb verdura i creïlles. Gelat de postres. Ambient agradable. Júlia que està fent un reportatge fotogràfic del viatge, ha fet fotos de cada taula. Alguns continuen descobrint i coneixent companys/es del grup.

En acabar hem pujat una altra vegada a la llanxa que ens ha retornat on era l’autobús. Anem el poble d’Orta San Giulio que és en una península a vora del llac d’Orta. El trajecte en autobús és agradable, amb vistes de vegetació frondosa i clarors que ens permeten veure el llac. Parem en una “estació” onestà la base del trenet que puja els passatgers per visitar el Primer Sacromont, patrimoni de la humanitat. Però, sorpresa, el seu horari de servici està a punt d’acabar i cal pensar les millors alternatives.

Aquest imprevist contratemps produeix un poc de desconcert. Uns decideixen pujar i baixar a peu. Altres, han pujat el primer tram amb el trenet, seguiran i baixaran a peu. Altres han pujat i baixat en el trenet per ser el darrer, esperant veure un poc de paisatge, però es frustren perquè no veuen més que carretera frondosa i unes quantes corbes. És clar que hi ha hagut poca atenció per part dels conductors i una mala experiència però s’han posat de relleu la bona capacitat de reacció del grup a les dificultats inesperades.

La majoria visitaren les 21 capelles de la vida Sant Francesc, representada en frescos que molts admiren. Les companyes més animoses cantaren dins les capelles resultant molt emotiu. Alguna protesta, però en general, s’ha valorat com un lloc bonic i de panoràmiques magnífiques del llac des de la part alta, amb una intensa vegetació i una ubicació de les ermites inigualable. En tornar, es sentien en general prou «satisfets». Els que no han pujat es refugiaren en un bar on prengueren un gelat per combatre la calor. I, com havíem acordat, poc a poc tots van acudint i ja tots junts, tornem a les 19,00 h. en direcció a l’hotel. La major part del grup continuà en l’autobús fins al poble de Baveno per sopar. Alguns amb unes bones i autòctones pizzes. En fer una volteta pel centre, tornaren passejant els 900 m. que els separava de l’hotel. Segons contaren, contents.

Dijous, 22

Desdejuni a partir de les set. És prou bo i les cafeteres fan bons serveis. Menjar bàsic però suficient. A les 8,30 baixar amb les maletes per pujar a l’autobús. Eixida puntual i bon ambient. Nicole invita a cantar en les capelles. Recorda que ahir fon molt emotiu. Pedro felicita pel bon ambient del grup i insisteix en la puntualitat i en seguir en la bona actitud i cordialitat. Aplaudiments. Tenim dues hores per arribar a Varallo.

És un poble bonic i net. L’entorn és preciós, verd intens de vegetació. A 150 m. d’altura es troba el Sacro Mont més antic de Piemont inscrits en el patrimoni de la humanitat. Pujarem en funicular disposat a contemplar-lo. La visita ha estat tranquil·la, les ermites i jardins ben acurats i nets amb arbres frondosos. Alguns han visitat totes les 44 capelles sobre la Recreació de Terra Santa. En mig del passeig el so d’una dolçaina ens sorprén gratament amb distintes melodies (Bella Chao..) escoltades per tots foren on foren. Ja en la plaça molts entrarem a la Basílica que té una distribució de l’espai que diferencia la part de la predicació amb la de celebració de missa. Té una cúpula preciosa i una cripta dedicada a la Verge sedent d’agost que està plena amb moltíssim vots penjats a les parets.

Puntuals ens hem reunit per baixar en el funicular i fer camí amb autobús cap al monestir d’Oropa. El dinar conjunt, amb el menú de trio d’embotits i dos antipastia. Pasta agnolotti amb mantega a la piemontessa i la polenta. Trossos de carn. Dolç. Aigua i Café. El dinar molt consistent i abundós. La insonorització del local molt dolenta i era difícil seguir una conversa. Però ha estat tranquil i amb oportunitats de conéixer altres companys/es. El grup sembla prou satisfet llevat de l’últim plat de corder amb polenta que, segons alguns, sobrava.

Hem anat a la basílica a veure la Verge negra feta en fusta de cedre del Líban i tenyida de negre Continuarem pujant a la part alta. La basílica antiga estava tancada. De tornada, el temps que estava amenaçador s’ha convertit en pluja. Acudim de pressa a l’autobús, però en a penes 10 minuts ha passat i la gent torna a baixar. Alguns han anat a veure el Montsant de 19 capelles dedicat a la Verge que han valorat com a bonic. Altres hem passejat pel voltant elucubrant sobre els edificis del compleix del monestir, si existia alguna indústria o sobre el perquè del vagó de tren que hi ha exposat de record en el parc de l’entrada i que sembla ser el tramvia Biella-Oropa, conegut com «l’atreviment d’Itàlia” que en la primera meitat del segle passat unia la ciutat amb el Santuari. A l’hora acordada, iniciem de nou el camí a Torí. Aquesta nit el sopar es lliure. Es clarifica que en la primera programació s’anuncià que estava inclòs. Bon ambient. A les 20,30 hem d’estar a l’Hotel Best western plus Gènova davant de l’Estació, en la zona de la Porta Nova.

Un llarg procés per repartir les habitacions, però tots l’aconseguim i disposem d’elles. Poques protestes. Poc després uns s’organitzen per fer algunes compres de fruita i alguna cosa més per sopar. Altres pegaran una volta i sopar en algun restaurant pel centre.

Júlia crea el grup de WhatsApp “viatge Tori”. De moment alguns envien fotos realitzades en dies anteriors. Un èxit. Els companys/es ho agraïm moltíssim i segur que ens ajuda a comunicar-se millor. La nit trenqui-la. Sorolls de festa propis d’una ciutat a la nit.

Divendres, 23. Tori

A les 8,30 iniciem l’eixida cap a la plaça Real on havíem de trobar-nos amb les guies per fer la visita guiada pel centre de la ciutat. Es fan dos grups. Des de la Plaça Castello on estaven fent preparatius per a la Foguera de sant Joan, ens fa explicacions sobre la història de la ciutat, del Palazzo Madama (en obres). Després visitarem els Jardins Reials, la Catedral de Sant Joan vinculada a la Sindone santa, el Quadrilàter romà, ens parla dels bars històrics i de moltes més informacions sobre monuments, costums i vida de la Ciutat fins acabar en l’exterior del museu del Cine i la Mole Antonelliana, la seua torre emblemàtica, símbol de la ciutat.

El castellà que utilitza la guia del nostre grup és prou correcte i comprensible. Busca sempre l’ombra i ens fa relats prou interessants sobre el lloc i/o monument al qual es refereix. Els dos grups estem satisfets amb les explicacions que donen.

Amb les butlletes adquirides per a la 1,00 i 2,00 h. entrarem, visitem l’exposició que hi ha a la planta principal i baixem al baix per continuar l’excel.lent història del cine italià. Trobem a faltar la presència i explicacions d’Adolfo Bellido que, segur, ens haguera fet reviure moltes imprescindibles pel·lícules. Alguns compraren records mentre esperarem en les cadires preparades per a seguir un muntatge audiovisual explicatiu, fins a fer cua per pujar en Ascensor a la Mole en grups de set. La vista des de dalt és immensa, una panoràmica de tota la ciutat preciosa. Fotos, exclamacions d’admiració, però en poc més de 10 minuts haguérem de baixar.

Per grupets amics i matrimonis eixirem a dinar amb algun plat típic. Alguns aprofitaren per a fer alguna compra, però com disposàvem de poc de temps ho férem de manera ràpida i, aviat, fer camí cap al Museu Egipci per estar a l’hora acordada i aprofitar la visita.

Des de la sala a la part més alta anem observant i admirant objectes de les distintes èpoques de la cultura egípcia: estàtues, sarcòfags, elements funeraris, papirs. Les sales estan ordenades per objectes comuns a distints aspectes de la seua vida. És impressionant la Galeria dedicada als Reis. Tots quedem admirats i fent comentaris de la bona conservació malgrat el pas del temps. El conjunt és excel·lent i a tots ens encanta. Llàstima que no hi haguera guia en castellà. (Per recordar es pot visionar: https://virtualtour.museoegizio.it/). Alguns digueren de fer una protesta per la discriminació i estaria be fer gestions per aconseguir-ho, de cara a una propera visita de l’Associació.

En acabar, per grups amics anàrem visitant la ciutat i posant atenció en aspectes segons el seu criteri i preferències. Altres férem algunes compres i anàrem a fer-se un gelat o es dirigien a d’algun dels Restaurants de la cuina torinesa, recomanats pels dossier informatiu del viatge, per assolir un sopar típic de la gastronomia local. Curiosament en la barra d’un bar a la plaça de Sant Carles trobarem escrita la frase de Calderón de la Barca «la vida es sueño».

Ocupats en tots aquest quefer per la ciutat, a tots ens sorprengueren uns sons festius. Començava el passa carrer de vestits i grups socials de l’època piemontesa propis del segle XIX, representats per distintes Colles de la ciutat. Algunes bandes de tambors i cartells que indiquen a quin grup social representen. Un passa carrer llarg que segueix per tota la Via de Roma, contemplada i aplaudida per les ciutadanes/ns des de les vores. És la festa de la primavera de Tori en honor al seu patró sant Joan que precedeix la foguera en la plaça del Castell. Alguns es quedaren a veure-la cremar i contemplar cap a on cau la silueta del bou que indica la bona o mala fortuna. I, finalment, els més resistents veuen el castell de focs artificials a la vora del riu Po.

Dissabte, 24. Sant Joan

Puntuals eixim cap a Moncalieri per fer una visita guiada en 2 grups amb una guia posada pels carabinieris. Visita d’una hora al castell, (Residència-fortificació-escola) on es feu una famosa proclamació per la reunificació d’Itàlia. El grup segon, esperem fen una volta pel centre de la ciutat on ens trobem l’ajuntament i dues esglésies (una tancada). Plaça on hi ha una escultura a Neptú, l’Ajuntament i Església Santa Maria della Scala. Algunes façanes reconstruïdes, a opinió d’alguns de nosaltres, amb poc de gust. Com és dissabte n’hi ha dues bodes. En l’església, tota adornada i bancs preparats amb ventalls i textos per seguir la litúrgia. Els contraents eren joves i semblaven de família benestant. També, hi havia un casament civil de persones més majors en l’Ajuntament.

En la visita, la guia s’esforça per fer-nos explicacions en un italià més o menys “entenedor” amb algunes paraules en castellà. Visitarem les distintes sales històriques del Castell, usat durant molts anys per la casa Saboya i posant atenció a la recentment incendiada torre i sala de la proclama. L’ascensor té més d’un segle i encara funciona. Alguns tingueren el privilegi d’utilitzar-lo. Ja en l’autobús, camí d’ Alessadria, Pedro Cosa ens conta una conversa amb el Comandant Carabinieri, fa referència al calor i els passejos durant tot el dia d’ahir i sobre comentaris que feu la guia sobre Guarino Guarini i Felipe Juvara, Arquitectes importants que feren obres també en Espanya. Ens llig frases seleccionades per Adolfo que fan reflexions sobre el saber i la vida. El dinar en Alessandria ha estat passable. Menjar del terreny però sense massa èxit, a parer meu. Espinàquers amb formatge i carn amb verdures. El gelat de postres prou bo. Alguns demanen vi o cervesa. En iniciar la visita, la guia ens comenta que Umberto Ecco nasqué ací, però que pràcticament no visqué ací. Amb la guia Fortunata hem fet una volta per llocs interessants de la ciutat. Ens assenyala un Estanc històric per hi haure puros de tots els països del món, la plaça de la Llibertat, una estàtua en homenatge al camperol heroi durant l’assajament a la ciutat, Gagliaudo amb una frase d’Umberto Ecco sobre la seua llegenda.

També, visitarem la catedral neoclàssica, nomenada en honor de Sant Pere i Sant Marc, el conservatori i el seu pati, un edifici de la Jueria, una placeta on els aragonesos guanyaran als francesos i feren una església amb l’advocació a Sant Jaume, finalment, la gran plaça on ens acomiadarem de la guia. Feia molta calor i resultava difícil caminar i estar atents a les explicacions. La guia ha fet el que ha pogut. Tornem a l’autobús. Estem cansats. Però ens alegrem de trobar-se be tots, camí cap a l’hotel.

Diumenge 25

L’eixida és a les 9 h en direcció a la ciutat Venaria Real. Hi haurà un passeig pel centre històric on es troba la plaça de l’Anunciata junt a l’Església de la Nativitat de Maria Verge. Visita al Castell de la Mandria i el Castell de Venaria patrimoni de la humanitat, palaus que foren residències dels Saboya i l’Església de Sant Umbert, obra de Jurava junt al castell.

Autobús per anar a dinar a prop de la Sacra de San Michele en Val di Susa, abadía que puja fins el cel, és un lloc màgic quasi a 1000 m d’altura que inspirà Umberto Eco la novel·la “El nom de la rosa”. Des de dalt de les seues torres es domina tot el vall alpí del Piemont en una vista única. Per pujar, cal fer moltes escales.

El gran grup fa la ruta amb molta il·lusió. Júlia i alguns companys/es envien fotos molt “boniques” dels llocs visitats. El dinar, segons la versió d’alguns a qui preguntem fon bo i la pujada al castell tranquil i desfruitant de la preciosa panoràmica. Algú comenta que només són ruïnes amb història i molt de temps en l’autobús però, en general, contents i satisfets d’haver-lo visitat. El dia no fon tan calorós com l’anterior. Tres persones del grup no anem per motius de salut o de descans.

Dilluns, 26

Eixim a les 8:30 cap a la Valle d’Aorta, on es considera que “la muntanya és la vida”. Nicol aprofita per a fer-nos una miniintroducció. Ambient relaxat i renovat, amb ganes de veure aspectes de la vida del Piemont, la seua gent i la cultura. Aorta no és gran però amb molt d’art condensat. Te fama de bona hospitalitat des de l’època romana. La barbàrie li ha deixa petjada. Es parla el piemontés, llengua neollatina, barreja de llengües alpines de França i Suïssa. En la Plaça Emilio Chanoux, ens trobem amb la guia. Amb un castellà prou clar i entenedor ens va relatant la història del poble. Passem per la col·legiata de Sant’Orso per anar a veure els Jaciments arqueològics romans. En la part antiga, ben conservats contemplem l’Arc August, el foro, la Plaça Pretòria, l’Amfiteatre i el teatre, signe del poder de Roma. Després passem a veure la catedral de l’Assumpció. Però, encara ens queda uns altres vestigis romans, el Criptoportic, una galeria subterrània amb dues naus a la que s’accedeix des dels jardins que hi ha davant de la catedral. A més d’admirar-lo, ho agraïm per estar un poc fresquets. Anem a dinar a un restaurant un pèl llunyà de l’última visita. Havíem d’anar a peu i contemplant edificis i tendes, uns pocs es retarden, però tots arribem per compartir la Pasta canelloni i carn que ens havien preparat al costum piemontés. Aigua, vi i gelat de postres. Quedem satisfets i amb energies renovades. A causa de la calor, els guies amb l’ajut i bona voluntat del conductor, proposen en lloc de visitar Ivrea, anar a Courmayer en la Vall d’Aosta, als peus del Mont Blanc, el pic més elevat d’Europa i on la temperatura és un poc més agradable. El gran grup, per unanimitat, ho hem aprovat.

En un entorn muntanyenc alpí hem vist la neu que encara resta a la part alta del Mont Blanc del que hem fet moltíssima foto de record. També hem pujat a la ciutat coneguda com “la perla dels Alps” que limita amb França a la que es pot accedir pel Túnel del Mont Blanc i molt a prop de Suïssa. Tot enfocat al turisme de muntanya. No es veuen edificis antics però les vistes des del gran balcó de la plaça de l’església de Sant Pantaleó és magnífic. Com feia uns graus menys de calor la gent està contenta. Alguns han preferit no pujar al poble. L’aigua estava molt freda en les fonts públiques on ens hem refrescat. Ja, de nou a l’autobús, en dues hores tornem a l’hotel.

Dimarts, 27

Eixim de l’hotel en temps suficient i passejant per a arribar a les 10 al Palau Real de Tori per fer la Visita. Teníem previst a les 10,10 i 10,20, però una fallida en l’energia elèctrica retarda la visita. En aconseguir les entrades i sense guia, acudim als Museus reals. Per grups reduïts anem a veure l’Apartament dinàstic en el primer pis. Admirats per la luxosa i antiga residència de la família Savoya, passem per sales amb col·leccions de preciosos tapissos, mobles, ceràmica Xina, saló de ball, tron real, bany, etc. La sala de l’Armeria mostra diferents instruments de guerra utilitzats al llarg del temps, posant atenció en el període de la família. La Capella de la Sindone o capella de Guarini construïda a finals del segle XVII per albergar la relíquia religiosa que molts creuen que és el sudari de Jesús. Està unida a la Catedral i considerada una obra mestra de l’arquitectura italiana. També, la Galeria Sabauda, una magnífica pinacoteca que exposa cinc-cents quadres, de prestigiosos autors.

A ritme de viatgers i amb cert “síndrome de Stendhal”, sense arribar a tindre marejos, passem a veure el Museu d’antiguitats arqueològiques en la planta subterrània que conté objectes de l’època romana de l’antiga Julia Augusta Taurinorum amb escultures, bustos, mosaics, etc i el Tresor de Marengo, amb monedes de plata del segle II i III dC. Acabem tant saturats de veure tants objectes i obres meravelloses que desitgem eixir i canviar a una activitat més relaxant, visitant el Mercat Central molt a prop del Palau. Però, ens trobem que està tancat i només està el mercat de llocs de venda als voltants amb productes que els podem trobar en qualsevol ciutat. Així, que la majoria donem una volta i prenem un refresc per combatre la calor i descansar. Com el dinar era al Restaurant Aldente en la Via belle Leorfane. 19/C. prop de la zona, per a les 14 h, ho poguérem fer amb tranquil·litat. Alguns aprofitaren per fer alguna visita a l’Església de sant Llorenç i les últimes compres.

El dinar fon a base de pasta i carn. Vi, aigua i postres. Com estàvem molt a gust, xarrarem molt i aprofitarem per a conéixer-nos un poc més des de la confiança adquirida al llarg del viatge. Satisfets, anàrem abandonant el restaurant i per grups amics férem les últimes visites i passejos baix unatemperatura molt alta de calor. A poc a poc anàrem arribant a l’hotel, fer alguna modificació en les maletes i descansar. A les 6:30 teníem la concentració per eixir en l’autobús cap a l’aeroport.

Aprofitant el viatge en l’autobús, Pedro comenta que farà un informe en el qual proposarà repensar el dinar i la visita guiada de Como perquè, si es torna a fer el viatge, siga més tranquil. També els dos torns de la visita al castell de Moncalieri i la visita a Alessandria. Valorar no anar a Alessandria. Programar un viatge més assossegat. Tindre molt en compte el temps de l’any. Personalment, valora que hi ha hagut un ambient agradable, cordial, amigable. Comenta que l’hoteleria, els conductors i autobusos i les guies, han estat molt be. Celebra l’absència d’accidents. Agrair a Nicole, l’extra d’ahir que fon gràcies al seu treball. Nicole, en prendre la paraula diu que està d’acord amb Pedro i que l’agència ha intentat cobrir el disseny que es va fer del viatge. L’arribada a l’aeroport, facturació i pas pels controls, tot molt tranquil. Com anàvem amb temps sobrat alguns fan algunes compres, ens mengem algun entrepà preparat i esperem en la sala d’espera fins que obrin les portes. Pugem a l’avió i en estar ja asseguts, el capità de l’avió ens comunica que n’hi haurà un retard de mitja hora, però no tarda tant i iniciem el vol a València. Arribem en l’hora prevista. Maletes, agraïments i acomiadaments. Albirant nous projectes de viatges, contents

PEQUEÑAS ANECDOTAS SOBRE El VIAJE AL PIAMONTE

Escribe: Pedro Cosa

EN VARALLO

En un paraje Prealpimo, con gran forestación en las inmensas montañas, se alza su Sacromonte, el más antiguo de todos los ltalianos.Un conjunto de Capillas ( siglo XVI )que descubren y recrean,con figuras de tamaño natural los pasajes más importantes de la vida de Cristo.

En este paraje mágico, donde se respira paz y espiritualidad, aparece el sonido de una dolçaina ( la de nuestra amiga Angels), que a mí me impactó.

Cuando fueron apareciendo viajeros, el encanto se rompió.

Ese momento, grabado, aún lo llevo en mi retina y mis oídos, en una situación no buscada, pero mágica.

Moncalieri: dos por una

Dos bodas y… un Chevrolet

La visita a una de las residencias Reales de la familia de los Saboyá, estuvo salpicada por dos hechos curiosos

Como éramos un grupo numeroso, tuvimos que realizar la visita en dos turnos

Mientras esperaba el mío se estaban celebrando en la Plaza, donde se ubicaban Iglesia y Ayuntamiento ,( Casa Comunale ), dos bodas, una religiosa y otra civil

En este lugar estaba aparcado un Chevrolet, Camaro, rojo, deportivo y del año 70, impactante , esperando a los novios. Hablando a media lengua con el conductor, me dijo que efectivamente era impactante, pero que tenía el ligero inconveniente de que el gasto de gasolina era de un litro por cada dos kilómetros, es decir gastaba 50 litros por cada 100 kilómetros.

A la salida de los novios y cuando estábamos a punto de entrar en el Castillo, en nuestro honor y de forma festiva se permitió » el lujo «, de dar dos vueltas a la plaza

Todo un detalle y un gasto

Cuando salíamos de la visita a la Residencia, por la gran escalinata Real, una persona ( yo era el último ), se dirige a mí en un casi correcto español, preguntándome que nos había parecido la visita

Establecimos una pequeña conversación en la que me dijo que estaba aprendiendo nuestro idioma porque iba a ser destinado a la Embajada Italiana en Méjico, como agregado militar.

Al indagar sobre este hecho, me comentó que él era el Comandante de los Carabinieri y que estaba al frente de la Escuela de Carabinierien el Castillo.

Al preguntarle que como era posible que un Carabinieri ocupará una plaza que yo creí debía ocupar un militar, me dijo que en Italia los Carabinieri ( con funciones similares a las de los Guardias Civiles en España), estaban equiparados a los militares y por tanto a él lo destinaban a ese puesto.

Deseándole mucha suerte en su nuevo cometido, nos despedimos, con nuestros mejores deseos.

El Angelús de Aosta

Ciudad situada en el valle del mismo nombre y con gran importancia de ambos desde » siempre» , por lo que suponía el control de los pasos alpinos, entre Francia y lo que actualmente es Italia

Prestando atención a lo que decía la Guía, oí a las 11,30 lo que me pareció el toque del Angelus.Preguntándole en este sentido. Me confirmó que efectivamente lo era y me contó la historia de que en el momento histórico en que tuvieron que tomar los vecinos de la localidad la decisión de persistir en su fé católica o abrazar las nuevas doctrinas del Protestantismo, decidieron seguir con su fé católica y como quiera que esa decisión se tomó a las 11.30 de la mañana, conmemoran diariamente esta decisión, tocando el Ángelus a las 11.30 y no a las 12.

(imágenes: Mª Jesús Medina)