VIATGE A LA PROVENÇA

Què esperem d’un viatge? Que el bon oratge ens acompanye, gaudir de bons companys i que els llocs on anem s’ho valguen. I hem fet ple. Ni una mala gota freda ni un fred vent ni un sol de justícia ens ha destorbat en el nostre deambular per la Provença, ben el contrari. Una dolça temperatura primaveral accentuava els ocres de la tardor i els il·luminava amb rajos oblics. Els viatgers, connectats per Amics de la Nau Gran, ens movíem com les aigües manses d’un riu sempre oberts a nous contactes i noves experiències,
atesos per la entranyable Esther i pel cinèfil Adolfo que cada dia ens llegia una frase del lúcid Van Gong. El Llenguadoc ens ha mostrat, a la fi, uns lligams naturals de terra germana, la tristesa per la llengua germana morta, la presència d’antigues cultures compartides i un present global que ens unifica.

El Llenguadoc, la Occitània, la Provença no són terres exòtiques per nosaltres, són tan mediterrànies com les nostres amb una història entrecreuada en el temps. El més exòtic que hem trobat potser siguen els fòssils de petxines a mig digerir en les pedres del Teatre Romà d’Arlès, les quals van aconseguir que ens posarem a buscar-les com si foren caragols. Puc dir que m’ha captivat especialment l’afecció dels romans per la salubritat, l’entreteniment i el seu sentit pràctic (tenien algun que altre temple, però menudet). Orange, Nimes, Arlès, el pont de la Gard són prova del grau de conservació que mantenen aquests monuments mil·lenaris. No vull entrar en detalls sobre l’esdevenir de la història comuna ni la semblança del paisatge ni el compartiment d’estils arquitectònics, perquè el que trobem forma part de les deixalles que resten dels pobles que un dia hi visqueren i el plaer del viatger no és altre que escorcollar-les.

Fora de les ciutats, per serralades suaus covertes d’oliveres, carrasques i xiprers o per bancals d’espígols sense flor, pugem a poblats medievals enfilats als cims de les muntanyes, com ara Gordes. Gordes, amb el seu olor a la lavanda, ens va saber a poc. Les fulles esgroguides d’arbres ignots d’aquells profunds barrancs alçaven la mirada cap el cel en un paisatge impossible, sota el sol blau coronat pel seu imponent castell. Construccions ovalades de pedra prehistòrica han perdurat com a refugis de pastor i, ara, s’integren a l’habitatge i identifiquen el paisatge. Els carres del poble, estrets, de pedra vella es confonen amb la tardor i es barregen amb l’exposició de Vasarely, penjada en les altes parets d’aquelles cases antigues mentre ens enganxa en una mena de jocs òptics.

A dreta i esquerre del esplendorós Roine ballen junts els antics romans i els seus jocs de gladiadors amb els Papes medievals i la seva pompositat. Avinyó, fonamentalment representa els Papes. Els palaus papals (en tenen dos i en són ben grans), ocupen gairebé mitja ciutat antiga, la seva presència impressiona mires d’on mires. La subtilesa de les muralles, el romanticisme del Pont de San Bénézet, a males penes li fan ombra a aquells gegants. Però Avinyó és alguna cosa més. És el seu gran amor al teatre i la seva devoció a Frederic Mistral, el pare de la renaixença occitana. Per cert, molt creativa la substitució de finestres per murals policroms en tal de defugir el fisc.
Els ocres d’Ais i la blancor d’Arlès fan també el seu propi ball ajudats per un estranger boig de cabells rojos i un reprimit nadiu; els colors inventats de Van Gong arrabassen els sentits per la seva psicodèlia mentre els colors freds de Cézanne em recorden el nostre Benicadell. Ais també em va saber a poc.

Marsella és una altra història, allí el ball és a múltiples bandes com els balls actuals; cadascú balla la seva. El Port Vell d’esquena als rics barris en construcció, la Castellana i la seva droga, les magrebines fent la cua de la fam mentre els seus homes prenen el te; els rodamons dormits al seré i els turistes contemplant la posta de sol a la vora del mar. Però, passejar de nit no es pot, ni allí ni en Avinyó, els dos llocs on férem nit. No és un problema local, aquest problema és el mateix arreu del món: la nit no ens pertany. Cal reconèixer, però, que Marsella és una ciutat bella malgrat la seva mala fama. La llàstima és l’escàs temps que disposarem en la visita.

Què ens queda del viatge? Converses a la taula amb nous amics, vincles de futur a l’albir d’una copa i desitjos de nous viatges amb Amics de la Nau gran; què, potser, perduraran més que el color de les pedres, el perfum de l’aire i l’alè de la història. Pinzellades grosses sobre el llenç de la vida.

ÀNGELS ALBERT

(imágenes: Àngels Albert, Graciela Gómez y Elvira Ramos)